Pàgina d'inici | Entradas més recents | Llista d'autors | Temàtiques | Cites a l’atzar | Voteu! | Els últims comentaris | Afegir cita

Ulls meus, ulls que viviu goluts...

Ulls meus, ulls que viviu goluts damunt mon rostre;
per vosaltres la imatge d’Ella, dolça a servar,
és davallada al cor, i llum tan pia hi fa
que ja no hi val l’or d’aquest sol que és glòria vostra.

¿Com la carnal recança del goig que amb l’hora fuig
a la bella carn d’Ella us té oberts encara,
si veure-la caduca i fonedissa amara
tot pensament d’amor amb metzina d’enuig?

Ulls meus, closos em fóssiu amb porta de tenebra,
i el vostre esguard girat endins, de cara al cor,
portant a la fidel imatge que no mor,
i a l’adoració que l’estreny, i a la febre,

aquesta coneixença tan viva del sentit,
tan corporal, però ja lliure de paüra:
la mort faria de la bella carn pastura
sense que en tremolés la imatge dins mon pit.

poesia de Carles Riba (1919)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share

Cites similars

Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

poesia de Joan Maragall (1910)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share

Enviant flors

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.

poesia de Joan Maragall (1891)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share
William Shakespeare

Hèrmia: Pro jo vull que el meu pare se’l miri amb els meus ulls.
Teseu: Són els teus ulls que l’han de veure amb el seu seny.

rèplica de Somni d’una nit d’estiu, Acte I, Escena 1, obra de William Shakespeare (1596), traduït per Salvador OlivaInformar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En anglès | En espanyol | En romanès

Share
Edgar Allan Poe

El Corb

Temps ha, en una nit d'oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d'uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l'armella del picaporta
colpí d'improvís la porta del meu isolat recés.
"Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més."

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l'aurora; treva pel mal que em devora
d'ençà que ha mort Leonora: era en va que l'implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m'estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d'una repetint: "Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se'm desarma:
"Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés."
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.

Escrutant l'ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l'home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l'eco només.
Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
"Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se'm calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!"

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d'antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s'encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s'encimbellà al bust de Pal•las del portal del meu recés;
va asseure-s'hi, no res més.

L'au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure'l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
"No per xoll i cara aspriva, ets Corb d'anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."

M'admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d'un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com "Mai més".

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: "Emprendrà la partida com d'altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés."
Llavors va dir el Corb: "Mai més."

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: "El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d'un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de 'Mai més, mai més, mai més.'"

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l'au de banús; vaig asseure'm davant seu mentre a recés
d'apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar "Mai més".

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l'ocell d'ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l'aire, que uns àngels volant al caire
de l'encatifat brandaven invisibles encensers.
"Míser —crido—, Déu t'envia, valent-se d'àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l'Horror té assetjada, t'ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T'ho imploro, és cert, digues, ho és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l'altra vida
l'estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!",
vaig vociferar: "L'oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa'm sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura'm!, deixa el bust del meu recés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl•lid bust de Pal•las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d'un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l'ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!

poesia de Edgar Allan Poe (1845), traduït per Xavier BenguerelInformar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En anglès | En espanyol | En italià | En romanès

Share
William Buttler Yeats

Leda i el Cigne

Un cop sobtat: la grans ales batega encara
Per sobre de la noia sorprenent, les seves cuixes acariciar
Per les teles fosques, el clatell atrapat en el seu projecte de llei,
Ell sosté el seu pit indefens sobre el pit.

Com poden empènyer els dits ganduls aterrides
La glòria emplomallada de les seves cuixes afluixar?
I com pot el cos, assegut en aquesta punta blanca,
Però sentir l'estrany cor palpitant en què es troba?

Un sotrac al llom engendra allà
El mur trencat, el sostre en flames i la torre
I Agamèmnon mort.

A l'estar tan atrapats, tant dominat per la sang bruta de l'aire,
Ella es va posar el seu coneixement amb el seu poder
Abans que el pic indiferent podia deixar-la caure?

poesia de William Buttler YeatsInformar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En anglès | En espanyol | En italià | En romanès

Share

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva...

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.

poesia de Carles Riba (1919)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share
Georg Trakl

De Profundis

Hi ha un camp de rostoll on cau una pluja negra.
Hi ha un arbre fosc que s’alça solitari.
Hi ha el xiulet d’un vent que encercla cabanyes buides.
Que trist aquest capvespre.

Pels termes del vilatge
la tendra òrfena aplega encara unes quantes espigues.
Els seus ulls pasturen rodons i daurats dins la posta.
El seu pit és a l’aguait del nuvi celestial.

A l’hora del retorn
els pastors van trobar aquell cos dolç
podrit al bardisser.

Sóc una ombra en la llunyania de pobles obscurs.
El silenci de Déu
me l’he begut a la font de l’arbreda.

Se’m posa al front un metall fred.
Aranyes busquen el meu cor.
Hi ha una llum que se m’apaga a la boca.

De nit m’he trobat en un erm,
tot cobert de deixalles i pols d’estrelles.
Entre els avellaners
van sonar novament àngels de cristall.

poesia de Georg Trakl, traduït per Feliu FormosaInformar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
1 comentari - Comentari! | Voteu! | Còpia! | En romanès

Share

De poch en poch la grisa claror del capvespre, havía anat esvahintse per las altas finestras de la quadra pera fer lloch á la fosca de la nit, que, anparantse d'aquell tancat espay, esborrant menudencias y perfils, tan sols als ulls, ja d'estona avesats á ella, deixavan distingir per entre mitg de las siluetas dels telers, la corpulenta figura del marit de la Fiorentina que, ab lo cap caygut dessobre'l pit, s'apoyava en la emblanquinada paret, mentres la Antonieta asseguda á la punta del banch més proper á n'ell, ben penetrada de tot lo que acabava d'escoltar, demanava á la claretat del seu judici la llum necesaria pera endinzarse ab acert per los viaranys d'aquellas rencunias matrimonials.

Dolors Monserdá de Maciá en La Fabricanta (1904)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share

James Joyce va dormir aquí

Estació de ferrocarril, Ljubljana

Com s'esforça perque ella miri enrere, per la finestra entreoberta,
a través de l'espessa tela de les cortines que encara pengen dels dies
d'estudiant, Venecia i l'estació imperial de Viena que passen pel davant,
a mig camí de l'escola, com amb prou feines lletreja els noms, les inscripcions

en les vil·les burgeses i en estacions de pobles, puja l'argent viu,
parent de la mort. De l'estat de coses no pots jutjar pels vidres
trencats i amb la boca oberta no esta bé menjar records,
pero eres tan bella, quan la línia d'autobús et duia

entre la universitat i una habitació millor al barri, amb el teu amant
i el bitllet de tornada. Ara sé que el cucut no fa el seu niu,
s'allotja en llocs d'altri: es casa amb un dels amos, l'altre
l'expulsa a les Hebrides. No tornaré com tu, em quedaré

aquí. És cert que era ben merescut, encara que no fos inclos
en el projecte, un xoc breu, un viatge llarg, quan ja no t'he vist
més. Vas seguir avall per l’altra via i l'illa verda
és ara la teva nova casa, i a mi m'has sentenciat a ser una visió.

poesia de Aleš Debeljak (2012), traduït per Xavier Farré VidalInformar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En romanès

Share
Antoine de Saint-Exupéry

Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.

Antoine de Saint-Exupéry en El Petit Príncep (1943)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En anglès | En espanyol | En romanès

Share
Plató

Aquell que no pugui distingir la idea de bé amb la raó, tot separant-la de la resta, i no pugui travessar totes les dificultats com enmig d’una batalla, ni aplicar-se a aquesta recerca –no segons l’aparença sinó segons l’essència- i tampoc fer la marxa per tots aquests llocs amb un raonament que no decaigui, no diràs que aquest home posseeix el coneixement del bé en si ni de cap altra cosa bona; sinó que, si adquireix una imatge d’aquest, serà per l’opinió, no per la ciència; i que en la seva vida actual està somniant i dormint, i que baixarà a l’Hades abans de poder despertar aquí, per acabar dormint perfectament allí.

Plató en La República, Llibre VIIInformar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share

Excelsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls en l’aire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblidat de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...

poesia de Joan Maragall (1895)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share

El cant em mena, i animals estranys...

El cant em mena, i animals estranys
em volten purs, avesats a servir;
els reconec per fills del meu destí,
dolços al foc i fers als averanys.

Ja per la mort no em calen torsimanys:
és vida amunt que torna el meu camí;
si el que he après no fruitarà per mi,
el que he viscut no es comptarà per anys.

Sento absolut com el meu pas el món:
la llum revela el crit del cor pregon
i n’és la mida. ¿En què la saviesa

valdria? Folls actes meus que m’heu fet,
canilla ardent, us passo el magne plet;
i ens omplirem d’amor com d’una presa.

poesia de Carles RibaInformar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share

Fa poc, Ens, hem suprimit definitivament i perpetuamente l'Ordre de la Cavalleria del Temple de Jerusalem a causa dels abominables, fins i tot impronunciables, fets del seu Maestre, germans i altres persones de l'Ordre a tot arreu del món... Amb l'aprovació del sacro concilio, Ens, abolimos la constitució de l'Ordre, el seu hàbit i nom, no sense amargor en el cor.

Papa Clemente V en Bula Ad Providam (2 maig 1312)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share
William Butler Yeats

Els cignes salvatges de Coole

Els arbres mostren l’autummal bellesa,
els corriols del bosc són secs,
sota el foscant d’octubre l’aigua
un cel immòbil emmiralla;
damunt l’aigua que sobreïx entre les pedres
hi ha cinquanta-nou cignes.

Dinou tardors han vingut fins a mi
des que per primer cop els vaig comptar;
vaig veure, abans d’haver acabat del tot,
que tots de sobte s’enlairaven
i s’escampaven bo i girant en grans anells romputs
sobre les seves ales clamoroses.

He aixecat la mirada cap aqueixes brillants criatures,
i ara el meu cor és dolorit.
Tot ha canviat des que jo, escoltant al capvespre,
per primera vegada en aquest marge,
el ritme de campana de les ales damunt el cap,
petjava amb petges més lleugeres.

Encara infatigables, l’amant vora l’amant,
xipollegen pels freds
i amistosos corrents o escalen l’aire;
els seus cors no s’han envellit;
passió o conquesta, vaguen per on desitgen,
els acompanya encara.

Mes ara floten per l’aigua tranquil·la,
misteriosos, bells.
¿Entre quins joncs faran el niu,
vora quin llac o quin estany
delectaran els ulls dels homes quan em desperti un dia
per trobar que han volat molt lluny?

poesia de William Butler Yeats, traduït per Marià Villangómez i LlobetInformar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En anglès | En espanyol | En romanès

Share
William Butler Yeats

Ell desitja les teles del cel

Si tingués jo les teles bordades del cel,
recamades amb daurada i platejada llum,
Les teles blaves i les tènues i les fosques
de la nit i la llum i la mitja llum,
estendria les teles sota els teus peus:

Però, sent pobre, tinc només els meus somnis;
He estès els meus somnis sota els teus peus;
Trepitja suaument, perquè trepitges els meus somnis.

poesia de William Butler Yeats (1899)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En anglès | En espanyol | En italià | En romanès

Share
Albert Einstein

Si un dia ha de triar entre el món i l'amor, recordi: si tria el món es quedarà sense amor, però si tria l'amor, amb ell conquistarà el món.

cita de Albert EinsteinInformar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share
Marcel Proust

Ella oferia als meus llavis el seu trist front, pàl·lid i marcit, que en aquella hora matinal apareixia encara despentinat i en el qual es transparentaven les vèrtebres com les puntes d'una corona d'espines o els grans d'un rosari.

Marcel Proust en A la recerca del temps perdut (1910)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share

Elegia II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

poesia de Carles RibaInformar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share

Amor, adesiara sento mon pensament...

Amor, adesiara sento mon pensament
que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via:
a l’un costat vas tu, la usada companyia;
però ens volta una turba pàl·lida i vehement.
Tàcites ombres, òrfenes de fesomia! L’alba
neix plena de records; d’elles, ni el nom se salva
de dins la mar udoladora del present.

Amor, elles amaren també, i de ventura
va ser llur pit desesperadament avar;
¿no sents —cendra tornà llur pit— el secular
heretatge de joia que dintre l’aire dura
difús? Les ombres vénen de llur estatge mort
no a pregar una minsa almoina de record,
ans a captar de llur tresor la dolça usura.

Amor, l’innúmer deute clama de dins l’abís!
Vivim dels juraments, els sospirs, les besades
infinites de tantes gèneres escolades!
També un dia la casa clara i el verd país
seran buits de nosaltres i sonors d’altres vides
ignorants que jo i tu, ombres engelosides,
en cada cosa amada ventem un flam d’encís.

poesia de Carles Riba (1919)Informar-nos sobre un problema/apèndixCites similars
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Share