Amor, adesiara sento mon pensament...
Amor, adesiara sento mon pensament
que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via:
a l’un costat vas tu, la usada companyia;
però ens volta una turba pàl·lida i vehement.
Tàcites ombres, òrfenes de fesomia! L’alba
neix plena de records; d’elles, ni el nom se salva
de dins la mar udoladora del present.
Amor, elles amaren també, i de ventura
va ser llur pit desesperadament avar;
¿no sents —cendra tornà llur pit— el secular
heretatge de joia que dintre l’aire dura
difús? Les ombres vénen de llur estatge mort
no a pregar una minsa almoina de record,
ans a captar de llur tresor la dolça usura.
Amor, l’innúmer deute clama de dins l’abís!
Vivim dels juraments, els sospirs, les besades
infinites de tantes gèneres escolades!
També un dia la casa clara i el verd país
seran buits de nosaltres i sonors d’altres vides
ignorants que jo i tu, ombres engelosides,
en cada cosa amada ventem un flam d’encís.
poesia de Carles Riba (1919)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Cites similars
Vivim en un món on ens amaguem per fer l’amor, mentre la violència es practica a plena llum del dia.
cita de John Lennon
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En anglès | En romanès
Ulls meus, ulls que viviu goluts...
Ulls meus, ulls que viviu goluts damunt mon rostre;
per vosaltres la imatge d’Ella, dolça a servar,
és davallada al cor, i llum tan pia hi fa
que ja no hi val l’or d’aquest sol que és glòria vostra.
¿Com la carnal recança del goig que amb l’hora fuig
a la bella carn d’Ella us té oberts encara,
si veure-la caduca i fonedissa amara
tot pensament d’amor amb metzina d’enuig?
Ulls meus, closos em fóssiu amb porta de tenebra,
i el vostre esguard girat endins, de cara al cor,
portant a la fidel imatge que no mor,
i a l’adoració que l’estreny, i a la febre,
aquesta coneixença tan viva del sentit,
tan corporal, però ja lliure de paüra:
la mort faria de la bella carn pastura
sense que en tremolés la imatge dins mon pit.
poesia de Carles Riba (1919)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Cant Espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?
Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
poesia de Joan Maragall (1910)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Si cada un de nosaltres busquem egoistament només el que creiem que ens interessa, sense preocupar-nos de les necessitats dels altres, acabarem no només fent mal als altres, sinó també a nosaltres mateixos.
cita de Tenzin Gyatso
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany...
Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN
Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.
I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.
poesia de Carles Riba
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
L'amor pel propi país és una cosa esplèndida. Però per què aquest amor s'hauria d'aturar a la frontera?!
cita de Pau Casals
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Ell tenia una paraula, també. Amor, en deia. Però jo havia estat acostumat a les paraules durant molt temps. Sabia que aquella paraula era com les altres: una silueta que omplia una mancança; que quan el moment indicat arribés, no necessitaries una paraula si no fos per por o orgull.
cita de William Faulkner
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Enviant flors
Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.
Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.
Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.
Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.
I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.
poesia de Joan Maragall (1891)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Si un dia ha de triar entre el món i l'amor, recordi: si tria el món es quedarà sense amor, però si tria l'amor, amb ell conquistarà el món.
cita de Albert Einstein
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Penso en el cor —i en l’orient...
Penso en el cor —i en l’orient
de la perla encara marina;
en el somni que l’endevina
i que l’ull massa ric desment.
Cap triomf no pesa en el vent
i, juntes, al buf que hi declina,
s’esborren l’onada divina
i l’aventura vehement.
¿D’on venim, que no fos tornada?
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.
¿On tornem, que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d’amor, i no s’hi pensa.
poesia de Carles Riba
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
El cant em mena, i animals estranys...
El cant em mena, i animals estranys
em volten purs, avesats a servir;
els reconec per fills del meu destí,
dolços al foc i fers als averanys.
Ja per la mort no em calen torsimanys:
és vida amunt que torna el meu camí;
si el que he après no fruitarà per mi,
el que he viscut no es comptarà per anys.
Sento absolut com el meu pas el món:
la llum revela el crit del cor pregon
i n’és la mida. ¿En què la saviesa
valdria? Folls actes meus que m’heu fet,
canilla ardent, us passo el magne plet;
i ens omplirem d’amor com d’una presa.
poesia de Carles Riba
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Oda a Espanya
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
poesia de Joan Maragall (1898)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Vivim dins de nosaltres, però morim fora de nosaltres.
aforisme de Dan Costinaş (2015)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En anglès | En espanyol | En italià | En romanès
James Joyce va dormir aquí
Estació de ferrocarril, Ljubljana
Com s'esforça perque ella miri enrere, per la finestra entreoberta,
a través de l'espessa tela de les cortines que encara pengen dels dies
d'estudiant, Venecia i l'estació imperial de Viena que passen pel davant,
a mig camí de l'escola, com amb prou feines lletreja els noms, les inscripcions
en les vil·les burgeses i en estacions de pobles, puja l'argent viu,
parent de la mort. De l'estat de coses no pots jutjar pels vidres
trencats i amb la boca oberta no esta bé menjar records,
pero eres tan bella, quan la línia d'autobús et duia
entre la universitat i una habitació millor al barri, amb el teu amant
i el bitllet de tornada. Ara sé que el cucut no fa el seu niu,
s'allotja en llocs d'altri: es casa amb un dels amos, l'altre
l'expulsa a les Hebrides. No tornaré com tu, em quedaré
aquí. És cert que era ben merescut, encara que no fos inclos
en el projecte, un xoc breu, un viatge llarg, quan ja no t'he vist
més. Vas seguir avall per l’altra via i l'illa verda
és ara la teva nova casa, i a mi m'has sentenciat a ser una visió.
poesia de Aleš Debeljak (2012), traduït per Xavier Farré Vidal
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En romanès
Excelsior
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls en l’aire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblidat de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...
poesia de Joan Maragall (1895)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Forat negre
Primer que tot desapareixeran les persones
(els orbs seran els últims a marxar d’ací),
en acabant les altres criatures i coses
s’esbocinaran
i totes recollides en un lloc
les engolirà l’espai, clar i ras
un forat negre vinent de la galàxia.
Ens retrobarem al dellà de la riuada
(sent els orbs els últims a arribar allà),
on les coses recuperaran les formes,
i cada home i cada ésser viu
refaran el seu cos, com un puzzle,
però no tindran cap contingut
i restaran durant segles sense tomba.
poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En anglès | En espanyol | En romanès
Reincorporació
De matinada, a trenc d’alba, ets despertat,
estens damunt de tu el cobertor fet a una banda
a la nit com una roba innecessària.
La reentrada al cos s’esdevé lenta
o potser apressada, depén de l’impacte
que tingues amb les branques tremoloses de fora.
Mires, t’enjogasses en un escull de núvols
amb els raigs rars del sol, esbargits
per la pols voladora dels bemols.
Els verbs vius s’envolen i ixen al voltant
de la casa hieràtica junt a tu,
una volta amb els pares que marxen a eixarcolar.
Passes per senderes obscures, humides,
calcigues cards amagats entre les herbes
fins que se t’entumeixen les plantes dels peus.
Dolor i sendera, passos repetits, seguits
de respiració rítmica provocada per la feina,
mans de fata morgana que treballen.
D’ací cap allà comença la ceguesa solar,
fins que arriba l’hora del dinar compartit amb els pares
en el camp, a l’ombra d’una brisa de vent.
L’eixida del cos es fa de manera semblant,
de retorn per les mateixes senderes conegudes,
a l’abric del sol, quan et poses la roba de nit.
Llavors enfonses el cos entre els coixins,
recolzant la front fràgil per les altures
i esperant que una altra criatura hi entre.
poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès
Leda i el Cigne
Un cop sobtat: la grans ales batega encara
Per sobre de la noia sorprenent, les seves cuixes acariciar
Per les teles fosques, el clatell atrapat en el seu projecte de llei,
Ell sosté el seu pit indefens sobre el pit.
Com poden empènyer els dits ganduls aterrides
La glòria emplomallada de les seves cuixes afluixar?
I com pot el cos, assegut en aquesta punta blanca,
Però sentir l'estrany cor palpitant en què es troba?
Un sotrac al llom engendra allà
El mur trencat, el sostre en flames i la torre
I Agamèmnon mort.
A l'estar tan atrapats, tant dominat per la sang bruta de l'aire,
Ella es va posar el seu coneixement amb el seu poder
Abans que el pic indiferent podia deixar-la caure?
poesia de William Buttler Yeats
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En anglès | En espanyol | En italià | En romanès
L'amor no és repetició. Cada acte d'amor és un cicle en si mateix, una òrbita tancada en el seu propi ritual. És, com podria explicar-te, un puny de vida.
cita de Mario Benedetti
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
En un llunyà país va existir fa molts anys una ovella negra. Va ser afusellada. Un segle després, el ramat penedit li va aixecar una estàtua ecuestre que va quedar molt bé en el parc. Així, en el successiu, cada vegada que apareixien ovelles negres eren ràpidament passades per les armes perquè les futures generacions d'ovelles comunes i corrents poguessin exercitar-se també en l'escultura.
Augusto Monterroso en L'ovella negra i altra fábulas (1969)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!