Cites similars: Els arbres mostren l’autummal bellesa,...

Els cignes salvatges de Coole

Els arbres mostren l’autummal bellesa,
els corriols del bosc són secs,
sota el foscant d’octubre l’aigua
un cel immòbil emmiralla;
damunt l’aigua que sobreïx entre les pedres
hi ha cinquanta-nou cignes.

Dinou tardors han vingut fins a mi
des que per primer cop els vaig comptar;
vaig veure, abans d’haver acabat del tot,
que tots de sobte s’enlairaven
i s’escampaven bo i girant en grans anells romputs
sobre les seves ales clamoroses.

He aixecat la mirada cap aqueixes brillants criatures,
i ara el meu cor és dolorit.
Tot ha canviat des que jo, escoltant al capvespre,
per primera vegada en aquest marge,
el ritme de campana de les ales damunt el cap,
petjava amb petges més lleugeres.

Encara infatigables, l’amant vora l’amant,
xipollegen pels freds
i amistosos corrents o escalen l’aire;
els seus cors no s’han envellit;
passió o conquesta, vaguen per on desitgen,
els acompanya encara.

Mes ara floten per l’aigua tranquil·la,
misteriosos, bells.
¿Entre quins joncs faran el niu,
vora quin llac o quin estany
delectaran els ulls dels homes quan em desperti un dia
per trobar que han volat molt lluny?

Cites similars

Vostres ossos

Vaig a evitar la terra recentment cavada,
per no endinsar-me en les seues profunditats i tocar
els munts d’ossos que no són vostres.

Vaig a evitar la terra humida, així com si fos a l’abric
de les pastures peixides de les tenebres.

Acostar-me a les vores de les aigües
i ser a la porta amagada al capvespre,
lluny dels camins que duen a totes parts.

Que demà, però, he de partir
i de bell nou vaig a posar-me l’escut aixafat.

Per ací han fet marxa els caragols amb pas d’argent,
per allí han passat els germans-crancs
arrossegant els seus cossos truncats.

Per on tirar jo ara,
per a poder retornar als vostres ossos?

poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

El cigne

Silent, sota el mirall dels llacs profunds i calms,
empeny l’ona el cigne amb els seus amples palmells,
i llisca. El plomissol dels seus flancs és semblant
a les neus de l’abril que amb el sol s’esllavissen;
però, ferm i d’un blanc mat, vibrant sota el zèfir,
sa gran ala el mena com un navili lent.
Redreça el seu bell coll per damunt dels canyissos,
el capbussa, el passeja estirat sobre l’aigua,
el corba graciós com un perfil d’acant,
i amaga el seu bec negre en sa sina esclatant.
Adés, al llarg dels pins, sojorn d’ombra i de pau,
serpenteja i, deixant que els espessos herbatges
segueixin rere seu com una cabellera,
camina amb tardívola i lànguida anadura.
La gruta on el poeta escolta allò que sent
i la deu que plora per un etern absent
li plauen, hi andareja: una fulla de salze
en silenci caiguda li frega l’espatlla.
Adés, es llença a pler i, lluny del bosc obscur,
superb, governant de la banda de l’atzur,
tria, per festejar-se la blancor que admira,
l’indret enlluernant a on el sol es mira.
Després, quan les vores de l’aigua ja no es veuen,
a l’hora que una forma és un espectre incert
i l’horitzó negreja amb un llarg traç vermell,
llavors que ni un jonc, ni un gladiol no belluguen,
que les reinetes en l’aire serè fressegen
i que la lluerna en el clar de lluna lluu,
l’ocell, al llac ombriu on sota seu titil.la
l’esplendor d’una nit làctia i violeta,
com un pitxer d’argent enmig de diamants,
dorm, el cap sota l’ala, entre dos firmaments.

I sense ser aventurera, he viscut com s'ha de viure: o sigui, perillosament. M'agrada i mai no sabreu fins a quin punt viure així, al mig del bosc, guardada per quatre persianes. Les bestioles del bosc encara corren més risc. Jo, en aquesta casa, hi visc com el peix a l'aigua i estic passant, a les meves velleses, una de les èpoques més felices de la meva vida. Moltes nits, ja us ho vaig dir, si m'adormo tard, llegint, abans de ficar-me al llit surto a l'esplanada i m'hi passejo.

Mercè Rodoreda en Carta a Joan Sales (6 desembre 1979)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

James Joyce va dormir aquí

Estació de ferrocarril, Ljubljana

Com s'esforça perque ella miri enrere, per la finestra entreoberta,
a través de l'espessa tela de les cortines que encara pengen dels dies
d'estudiant, Venecia i l'estació imperial de Viena que passen pel davant,
a mig camí de l'escola, com amb prou feines lletreja els noms, les inscripcions

en les vil·les burgeses i en estacions de pobles, puja l'argent viu,
parent de la mort. De l'estat de coses no pots jutjar pels vidres
trencats i amb la boca oberta no esta bé menjar records,
pero eres tan bella, quan la línia d'autobús et duia

entre la universitat i una habitació millor al barri, amb el teu amant
i el bitllet de tornada. Ara sé que el cucut no fa el seu niu,
s'allotja en llocs d'altri: es casa amb un dels amos, l'altre
l'expulsa a les Hebrides. No tornaré com tu, em quedaré

aquí. És cert que era ben merescut, encara que no fos inclos
en el projecte, un xoc breu, un viatge llarg, quan ja no t'he vist
més. Vas seguir avall per l’altra via i l'illa verda
és ara la teva nova casa, i a mi m'has sentenciat a ser una visió.

poesia de Aleš Debeljak (2012), traduït per Xavier Farré Vidal
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En romanès

Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

poesia de Joan Maragall (1910)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

poesia de Joan Maragall (1898)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Enviant flors

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.

poesia de Joan Maragall (1891)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Excelsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls en l’aire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblidat de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...

poesia de Joan Maragall (1895)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Sang

Al poble on la sang és a punt de córrer
pels camins, als senderons, pels suburbis
des dels turons, cap al prat, a la vall,
pels barrancs abruptes i pels rierols.

Al poble on els àngels s’agiten en les fontanes
amb aigua verge, excavades en roca
davall de roures-guaites jurats per un rei
als camperols esgotats de suor al turó.

Escolta ara com es plany l’horitzó
de sang d’àngels embegut:
tapa la tomba amb forment d’un any,
perquè no isca la sang a la superfície.

poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

De Profundis

Hi ha un camp de rostoll on cau una pluja negra.
Hi ha un arbre fosc que s’alça solitari.
Hi ha el xiulet d’un vent que encercla cabanyes buides.
Que trist aquest capvespre.

Pels termes del vilatge
la tendra òrfena aplega encara unes quantes espigues.
Els seus ulls pasturen rodons i daurats dins la posta.
El seu pit és a l’aguait del nuvi celestial.

A l’hora del retorn
els pastors van trobar aquell cos dolç
podrit al bardisser.

Sóc una ombra en la llunyania de pobles obscurs.
El silenci de Déu
me l’he begut a la font de l’arbreda.

Se’m posa al front un metall fred.
Aranyes busquen el meu cor.
Hi ha una llum que se m’apaga a la boca.

De nit m’he trobat en un erm,
tot cobert de deixalles i pols d’estrelles.
Entre els avellaners
van sonar novament àngels de cristall.

poesia de Georg Trakl, traduït per Feliu Formosa
Afegit per Dan Costinaş
1 comentari - Comentari! | Voteu! | Còpia! | En romanès

El Corb

Temps ha, en una nit d'oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d'uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l'armella del picaporta
colpí d'improvís la porta del meu isolat recés.
"Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més."

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l'aurora; treva pel mal que em devora
d'ençà que ha mort Leonora: era en va que l'implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m'estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d'una repetint: "Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se'm desarma:
"Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés."
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.

Escrutant l'ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l'home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l'eco només.
Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
"Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se'm calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!"

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d'antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s'encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s'encimbellà al bust de Pal•las del portal del meu recés;
va asseure-s'hi, no res més.

L'au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure'l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
"No per xoll i cara aspriva, ets Corb d'anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."

M'admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d'un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com "Mai més".

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: "Emprendrà la partida com d'altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés."
Llavors va dir el Corb: "Mai més."

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: "El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d'un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de 'Mai més, mai més, mai més.'"

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l'au de banús; vaig asseure'm davant seu mentre a recés
d'apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar "Mai més".

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l'ocell d'ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l'aire, que uns àngels volant al caire
de l'encatifat brandaven invisibles encensers.
"Míser —crido—, Déu t'envia, valent-se d'àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l'Horror té assetjada, t'ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T'ho imploro, és cert, digues, ho és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l'altra vida
l'estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!",
vaig vociferar: "L'oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa'm sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura'm!, deixa el bust del meu recés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl•lid bust de Pal•las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d'un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l'ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb mala traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

poesia de Joan Maragall (15 agost 1893)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Leda i el Cigne

Un cop sobtat: la grans ales batega encara
Per sobre de la noia sorprenent, les seves cuixes acariciar
Per les teles fosques, el clatell atrapat en el seu projecte de llei,
Ell sosté el seu pit indefens sobre el pit.

Com poden empènyer els dits ganduls aterrides
La glòria emplomallada de les seves cuixes afluixar?
I com pot el cos, assegut en aquesta punta blanca,
Però sentir l'estrany cor palpitant en què es troba?

Un sotrac al llom engendra allà
El mur trencat, el sostre en flames i la torre
I Agamèmnon mort.

A l'estar tan atrapats, tant dominat per la sang bruta de l'aire,
Ella es va posar el seu coneixement amb el seu poder
Abans que el pic indiferent podia deixar-la caure?

Renaixement

Sempre et despertes en els ulls d’altres,
el pols de la terra minva a la nit.

Les creus es transformen en arbres,
nius amb ous de cucut entre les branques.

El rellotge bat d’amagatotis
en les parets d’argila trobat en gestació.

Els reis desperts busquen els servents al seu voltant,
tu – només les sabatilles d’anar per casa.

Fas referències directes als raigs zelosos
que provoquen esquerdes en terra.

Herbes atabalades i inquietes
pugen fins i tot a la cresta de les pedres funeràries.

Algú renaix, defalleix algun altre,
ocells en perill d’extinció.

poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

Reincorporació

De matinada, a trenc d’alba, ets despertat,
estens damunt de tu el cobertor fet a una banda
a la nit com una roba innecessària.

La reentrada al cos s’esdevé lenta
o potser apressada, depén de l’impacte
que tingues amb les branques tremoloses de fora.

Mires, t’enjogasses en un escull de núvols
amb els raigs rars del sol, esbargits
per la pols voladora dels bemols.

Els verbs vius s’envolen i ixen al voltant
de la casa hieràtica junt a tu,
una volta amb els pares que marxen a eixarcolar.

Passes per senderes obscures, humides,
calcigues cards amagats entre les herbes
fins que se t’entumeixen les plantes dels peus.

Dolor i sendera, passos repetits, seguits
de respiració rítmica provocada per la feina,
mans de fata morgana que treballen.

D’ací cap allà comença la ceguesa solar,
fins que arriba l’hora del dinar compartit amb els pares
en el camp, a l’ombra d’una brisa de vent.

L’eixida del cos es fa de manera semblant,
de retorn per les mateixes senderes conegudes,
a l’abric del sol, quan et poses la roba de nit.

Llavors enfonses el cos entre els coixins,
recolzant la front fràgil per les altures
i esperant que una altra criatura hi entre.

poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

Hèrmia: Pro jo vull que el meu pare se’l miri amb els meus ulls.
Teseu: Són els teus ulls que l’han de veure amb el seu seny.

Durant tots els anys de la meva trista joventut, Huysmans em restà un company, un amic lleial; mai en vaig sentir cap dubte, mai no vaig ser temptat a renunciar, ni a orientar-me cap un altre tema; llavors, una vesprada, de juny de 2007, després d'una llarga espera, després de dubtar molt i fins i tot una mica més del permès, vaig defensar davant el jurat de la Universitat de París IV - Sorbona la meva tesi doctoral: Joris-Karl Huysmans, o l'eixida del túnel.

Michel Houellebecq en Submissió (2015), traduït per Francesc Collado i Soler
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

Els llibres més bells són els que mai s'han escrit.

cita de Anatole France
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Conillets a amagar

El cos és pesant. L’olor d’encens
t’enterboleix i et despertes en una església
plena de gent, al voltant d’un taüt.
Potser el teu germà...

Creus que somies, que els del teu voltant són fantasmes,
que del cor ressonen melodies d’adormir nadons,
i el rector dóna amb el seu encenser de les altures,
dalt del tot, fitant el cel.

No tingues por dels morts, ells no mosseguen
ni es mouen amb ostentació al seu entorn,
sinó que s’han aturat per algun temps,
retardant-se en cert pensament, només això.

És veritat que després d’açò ja no poden retornar
i estan ben ocults entre nosaltres,
com en el joc de conillets a amagar.
Qui busca a qui?

poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

I per no donar compte de totes les particularitats que ens van esdevenir en aquesta guerra, que seria prolixitat, no diré sinó que, després de fets els requeriments perquè vinguessin a obeir els manaments que de part de la vostra majestat se'ls feien sobre la pau, no els van voler complir i els vam fer la guerra i van lluitar moltes vegades amb nosaltres i amb l'ajuda de Déu i de la reial ventura de la vostra altesa sempre els desbaratats i matem molts, sense que en tota la dita guerra em matessin ni hiriesen ni un espanyol. En obra de vint dies vaig haver pacífiques moltes viles i poblacions-hi subjectes i els senyors i principals d'elles han vingut a oferir i donar per vassalls de vostra majestat.

Hernán Cortés en Segona carta de relació a Carles I d'Espanya (octubre 1530)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Ca.Citatepedia®.net

Els cignes salvatges de Coole

Cites similars

Vostres ossos

El cigne

James Joyce va dormir aquí

Cant Espiritual

Oda a Espanya

Enviant flors

Excelsior

Sang

De Profundis

El Corb

La vaca cega

Leda i el Cigne

Renaixement

Reincorporació

Conillets a amagar

Ca.Citatepedia^®.net