Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany...
Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN
Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.
I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.
poesia de Carles Riba
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Cites similars
Ulls meus, ulls que viviu goluts...
Ulls meus, ulls que viviu goluts damunt mon rostre;
per vosaltres la imatge d’Ella, dolça a servar,
és davallada al cor, i llum tan pia hi fa
que ja no hi val l’or d’aquest sol que és glòria vostra.
¿Com la carnal recança del goig que amb l’hora fuig
a la bella carn d’Ella us té oberts encara,
si veure-la caduca i fonedissa amara
tot pensament d’amor amb metzina d’enuig?
Ulls meus, closos em fóssiu amb porta de tenebra,
i el vostre esguard girat endins, de cara al cor,
portant a la fidel imatge que no mor,
i a l’adoració que l’estreny, i a la febre,
aquesta coneixença tan viva del sentit,
tan corporal, però ja lliure de paüra:
la mort faria de la bella carn pastura
sense que en tremolés la imatge dins mon pit.
poesia de Carles Riba (1919)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Pels móns passat i futur sí que cal que treballem: per aquell, a fi de reconèixer els seus mèrits, per aquest, a fi de procurar elevar la seva vàlua.
cita de Goethe
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
L'home és l'únic animal que fa negocis, cap altre animal en fa - ningú ha vist un gos fent un intercanvi just d'ossos amb un altre gos.
cita de Adam Smith
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Cant Espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?
Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
poesia de Joan Maragall (1910)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Un home feliç no pot ser escriptor. Està massa ocupat sent feliç.
cita de Paul Theroux
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Amor, adesiara sento mon pensament...
Amor, adesiara sento mon pensament
que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via:
a l’un costat vas tu, la usada companyia;
però ens volta una turba pàl·lida i vehement.
Tàcites ombres, òrfenes de fesomia! L’alba
neix plena de records; d’elles, ni el nom se salva
de dins la mar udoladora del present.
Amor, elles amaren també, i de ventura
va ser llur pit desesperadament avar;
¿no sents —cendra tornà llur pit— el secular
heretatge de joia que dintre l’aire dura
difús? Les ombres vénen de llur estatge mort
no a pregar una minsa almoina de record,
ans a captar de llur tresor la dolça usura.
Amor, l’innúmer deute clama de dins l’abís!
Vivim dels juraments, els sospirs, les besades
infinites de tantes gèneres escolades!
També un dia la casa clara i el verd país
seran buits de nosaltres i sonors d’altres vides
ignorants que jo i tu, ombres engelosides,
en cada cosa amada ventem un flam d’encís.
poesia de Carles Riba (1919)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Macondo. Aquí no ha passat res, ni està passant res ni passarà mai. Aquest és un poble feliç.
Gabriel García Márquez en Cent anys de solitud (1967), traduït per Avel·lí Artís i Gener
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
En l'amistat i en l'amor s'és més feliç amb la ignorància que amb el saber.
cita de William Shakespeare
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
La felicitat és amor, cap altra cosa. El que sap estimar és feliç.
cita de Hermann Hesse
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Cap petit caprici o dolor, cap oblit o malesa de l'alcalde escapava mai a la Madame; cap pensament, somni o desig li podia descobrir. I no obstant això, en considerables ocasions ella havia vist les estrelles.
John Steinbeck en La lluna s\'ha post (1942)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Mort
Ni la por ni cap esperança
No vetllen l'animal que mor;
L'home espera la seua fi
Esglaiant-se, esperant-ho tot;
I moltes vegades ha mort,
I moltes ha tornat a alçar-se.
Davant dels assassins
L'orgull de l'home ferm
Respon a l'últim
Alè amb l'escarni; la mort
La coneix per dins – l'ha creat
L'home la mort.
poesia de William Butler Yeats, traduït per Patrícia Manresa Ní Ríordáin
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Higgins: Feliç el que té una professió que coincideix amb la seva afició!
rèplica de Pigmalió, obra de George Bernard Shaw (1912)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
El cant em mena, i animals estranys...
El cant em mena, i animals estranys
em volten purs, avesats a servir;
els reconec per fills del meu destí,
dolços al foc i fers als averanys.
Ja per la mort no em calen torsimanys:
és vida amunt que torna el meu camí;
si el que he après no fruitarà per mi,
el que he viscut no es comptarà per anys.
Sento absolut com el meu pas el món:
la llum revela el crit del cor pregon
i n’és la mida. ¿En què la saviesa
valdria? Folls actes meus que m’heu fet,
canilla ardent, us passo el magne plet;
i ens omplirem d’amor com d’una presa.
poesia de Carles Riba
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Només hi ha dos dies l'any en què no es pot fer res;un es diu ahir i un altre demà per tant avui és el dia ideal per estimar, creure, fer i principalment viure.
cita de Dalai Lama
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Oda a Espanya
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
poesia de Joan Maragall (1898)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
El qui va confiar els seus secrets a un altre, es va fer esclau d'ell.
cita de Baltasar Gracián
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Excelsior
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls en l’aire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblidat de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...
poesia de Joan Maragall (1895)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
El Corb
Temps ha, en una nit d'oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d'uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l'armella del picaporta
colpí d'improvís la porta del meu isolat recés.
"Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més."
Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l'aurora; treva pel mal que em devora
d'ençà que ha mort Leonora: era en va que l'implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.
I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m'estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d'una repetint: "Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.
Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se'm desarma:
"Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés."
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.
Escrutant l'ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l'home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l'eco només.
Simplement això i res més.
De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
"Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se'm calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!"
Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d'antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s'encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s'encimbellà al bust de Pal•las del portal del meu recés;
va asseure-s'hi, no res més.
L'au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure'l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
"No per xoll i cara aspriva, ets Corb d'anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."
M'admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d'un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com "Mai més".
Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: "Emprendrà la partida com d'altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés."
Llavors va dir el Corb: "Mai més."
Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: "El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d'un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de 'Mai més, mai més, mai més.'"
Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l'au de banús; vaig asseure'm davant seu mentre a recés
d'apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar "Mai més".
Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l'ocell d'ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!
Crec que va espessir-se l'aire, que uns àngels volant al caire
de l'encatifat brandaven invisibles encensers.
"Míser —crido—, Déu t'envia, valent-se d'àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."
"Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l'Horror té assetjada, t'ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T'ho imploro, és cert, digues, ho és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."
"Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l'altra vida
l'estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!"
Va respondre el Corb: "Mai més."
"Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!",
vaig vociferar: "L'oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa'm sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura'm!, deixa el bust del meu recés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."
I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl•lid bust de Pal•las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d'un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l'ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!
poesia de Edgar Allan Poe (1845), traduït per Xavier Benguerel
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
El desig mor automàticament quan s'aconseguix; en satisfer-se. L'amor, en canvi, és un etern desig insatisfet.
cita de José Ortega y Gasset
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
James Joyce va dormir aquí
Estació de ferrocarril, Ljubljana
Com s'esforça perque ella miri enrere, per la finestra entreoberta,
a través de l'espessa tela de les cortines que encara pengen dels dies
d'estudiant, Venecia i l'estació imperial de Viena que passen pel davant,
a mig camí de l'escola, com amb prou feines lletreja els noms, les inscripcions
en les vil·les burgeses i en estacions de pobles, puja l'argent viu,
parent de la mort. De l'estat de coses no pots jutjar pels vidres
trencats i amb la boca oberta no esta bé menjar records,
pero eres tan bella, quan la línia d'autobús et duia
entre la universitat i una habitació millor al barri, amb el teu amant
i el bitllet de tornada. Ara sé que el cucut no fa el seu niu,
s'allotja en llocs d'altri: es casa amb un dels amos, l'altre
l'expulsa a les Hebrides. No tornaré com tu, em quedaré
aquí. És cert que era ben merescut, encara que no fos inclos
en el projecte, un xoc breu, un viatge llarg, quan ja no t'he vist
més. Vas seguir avall per l’altra via i l'illa verda
és ara la teva nova casa, i a mi m'has sentenciat a ser una visió.
poesia de Aleš Debeljak (2012), traduït per Xavier Farré Vidal
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!