Cites similars: Sempre et despertes en els...

Renaixement

Sempre et despertes en els ulls d’altres,
el pols de la terra minva a la nit.

Les creus es transformen en arbres,
nius amb ous de cucut entre les branques.

El rellotge bat d’amagatotis
en les parets d’argila trobat en gestació.

Els reis desperts busquen els servents al seu voltant,
tu – només les sabatilles d’anar per casa.

Fas referències directes als raigs zelosos
que provoquen esquerdes en terra.

Herbes atabalades i inquietes
pugen fins i tot a la cresta de les pedres funeràries.

Algú renaix, defalleix algun altre,
ocells en perill d’extinció.

poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

Cites similars

Reincorporació

De matinada, a trenc d’alba, ets despertat,
estens damunt de tu el cobertor fet a una banda
a la nit com una roba innecessària.

La reentrada al cos s’esdevé lenta
o potser apressada, depén de l’impacte
que tingues amb les branques tremoloses de fora.

Mires, t’enjogasses en un escull de núvols
amb els raigs rars del sol, esbargits
per la pols voladora dels bemols.

Els verbs vius s’envolen i ixen al voltant
de la casa hieràtica junt a tu,
una volta amb els pares que marxen a eixarcolar.

Passes per senderes obscures, humides,
calcigues cards amagats entre les herbes
fins que se t’entumeixen les plantes dels peus.

Dolor i sendera, passos repetits, seguits
de respiració rítmica provocada per la feina,
mans de fata morgana que treballen.

D’ací cap allà comença la ceguesa solar,
fins que arriba l’hora del dinar compartit amb els pares
en el camp, a l’ombra d’una brisa de vent.

L’eixida del cos es fa de manera semblant,
de retorn per les mateixes senderes conegudes,
a l’abric del sol, quan et poses la roba de nit.

Llavors enfonses el cos entre els coixins,
recolzant la front fràgil per les altures
i esperant que una altra criatura hi entre.

poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

Conillets a amagar

El cos és pesant. L’olor d’encens
t’enterboleix i et despertes en una església
plena de gent, al voltant d’un taüt.
Potser el teu germà...

Creus que somies, que els del teu voltant són fantasmes,
que del cor ressonen melodies d’adormir nadons,
i el rector dóna amb el seu encenser de les altures,
dalt del tot, fitant el cel.

No tingues por dels morts, ells no mosseguen
ni es mouen amb ostentació al seu entorn,
sinó que s’han aturat per algun temps,
retardant-se en cert pensament, només això.

És veritat que després d’açò ja no poden retornar
i estan ben ocults entre nosaltres,
com en el joc de conillets a amagar.
Qui busca a qui?

poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

Vostres ossos

Vaig a evitar la terra recentment cavada,
per no endinsar-me en les seues profunditats i tocar
els munts d’ossos que no són vostres.

Vaig a evitar la terra humida, així com si fos a l’abric
de les pastures peixides de les tenebres.

Acostar-me a les vores de les aigües
i ser a la porta amagada al capvespre,
lluny dels camins que duen a totes parts.

Que demà, però, he de partir
i de bell nou vaig a posar-me l’escut aixafat.

Per ací han fet marxa els caragols amb pas d’argent,
per allí han passat els germans-crancs
arrossegant els seus cossos truncats.

Per on tirar jo ara,
per a poder retornar als vostres ossos?

poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

Totes les relacions existents entre les coses són veritables. L’error només és a l’home. En ell res no és veritable, llevat del fet que erra, que no pot trobar la relació amb ell mateix, ni amb els altres, ni amb les coses.

cita de Goethe
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Els cignes salvatges de Coole

Els arbres mostren l’autummal bellesa,
els corriols del bosc són secs,
sota el foscant d’octubre l’aigua
un cel immòbil emmiralla;
damunt l’aigua que sobreïx entre les pedres
hi ha cinquanta-nou cignes.

Dinou tardors han vingut fins a mi
des que per primer cop els vaig comptar;
vaig veure, abans d’haver acabat del tot,
que tots de sobte s’enlairaven
i s’escampaven bo i girant en grans anells romputs
sobre les seves ales clamoroses.

He aixecat la mirada cap aqueixes brillants criatures,
i ara el meu cor és dolorit.
Tot ha canviat des que jo, escoltant al capvespre,
per primera vegada en aquest marge,
el ritme de campana de les ales damunt el cap,
petjava amb petges més lleugeres.

Encara infatigables, l’amant vora l’amant,
xipollegen pels freds
i amistosos corrents o escalen l’aire;
els seus cors no s’han envellit;
passió o conquesta, vaguen per on desitgen,
els acompanya encara.

Mes ara floten per l’aigua tranquil·la,
misteriosos, bells.
¿Entre quins joncs faran el niu,
vora quin llac o quin estany
delectaran els ulls dels homes quan em desperti un dia
per trobar que han volat molt lluny?

Ell desitja les teles del cel

Si tingués jo les teles bordades del cel,
recamades amb daurada i platejada llum,
Les teles blaves i les tènues i les fosques
de la nit i la llum i la mitja llum,
estendria les teles sota els teus peus:

Però, sent pobre, tinc només els meus somnis;
He estès els meus somnis sota els teus peus;
Trepitja suaument, perquè trepitges els meus somnis.

Excelsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls en l’aire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblidat de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...

poesia de Joan Maragall (1895)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

James Joyce va dormir aquí

Estació de ferrocarril, Ljubljana

Com s'esforça perque ella miri enrere, per la finestra entreoberta,
a través de l'espessa tela de les cortines que encara pengen dels dies
d'estudiant, Venecia i l'estació imperial de Viena que passen pel davant,
a mig camí de l'escola, com amb prou feines lletreja els noms, les inscripcions

en les vil·les burgeses i en estacions de pobles, puja l'argent viu,
parent de la mort. De l'estat de coses no pots jutjar pels vidres
trencats i amb la boca oberta no esta bé menjar records,
pero eres tan bella, quan la línia d'autobús et duia

entre la universitat i una habitació millor al barri, amb el teu amant
i el bitllet de tornada. Ara sé que el cucut no fa el seu niu,
s'allotja en llocs d'altri: es casa amb un dels amos, l'altre
l'expulsa a les Hebrides. No tornaré com tu, em quedaré

aquí. És cert que era ben merescut, encara que no fos inclos
en el projecte, un xoc breu, un viatge llarg, quan ja no t'he vist
més. Vas seguir avall per l’altra via i l'illa verda
és ara la teva nova casa, i a mi m'has sentenciat a ser una visió.

poesia de Aleš Debeljak (2012), traduït per Xavier Farré Vidal
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En romanès

Forat negre

Primer que tot desapareixeran les persones
(els orbs seran els últims a marxar d’ací),
en acabant les altres criatures i coses
s’esbocinaran
i totes recollides en un lloc
les engolirà l’espai, clar i ras
un forat negre vinent de la galàxia.

Ens retrobarem al dellà de la riuada
(sent els orbs els últims a arribar allà),
on les coses recuperaran les formes,
i cada home i cada ésser viu
refaran el seu cos, com un puzzle,
però no tindran cap contingut
i restaran durant segles sense tomba.

De Profundis

Hi ha un camp de rostoll on cau una pluja negra.
Hi ha un arbre fosc que s’alça solitari.
Hi ha el xiulet d’un vent que encercla cabanyes buides.
Que trist aquest capvespre.

Pels termes del vilatge
la tendra òrfena aplega encara unes quantes espigues.
Els seus ulls pasturen rodons i daurats dins la posta.
El seu pit és a l’aguait del nuvi celestial.

A l’hora del retorn
els pastors van trobar aquell cos dolç
podrit al bardisser.

Sóc una ombra en la llunyania de pobles obscurs.
El silenci de Déu
me l’he begut a la font de l’arbreda.

Se’m posa al front un metall fred.
Aranyes busquen el meu cor.
Hi ha una llum que se m’apaga a la boca.

De nit m’he trobat en un erm,
tot cobert de deixalles i pols d’estrelles.
Entre els avellaners
van sonar novament àngels de cristall.

poesia de Georg Trakl, traduït per Feliu Formosa
Afegit per Dan Costinaş
1 comentari - Comentari! | Voteu! | Còpia! | En romanès

Fotosíntesi

Si pogueres exhalar oxígen
amb totes les plantes collites alhora
per la boca arcaica de la fotosíntesi,
la terra entera oleria a ozon.

Així s'esdevé abans de ploure,
quan passa en marxa la gota rebel
i la pols intrusa salta a les bandes.

Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s'ha paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l'espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.

Manuel de Pedrolo en Cròniques d\'una ocupació (1989)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Són els Governs els que utilitzen les civilitzacions i les religions, uns contra els altres.

cita de Shirin Ebadi
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Quan hom ha deixat de llegir els diaris uns quants mesos i els llegeix tots plegats, llavors veu el temps que perd amb aquests paperots. El món sempre ha estat dividit en partits i actualment més encara, i en qualsevol situació dubtosa el periodista afalaga més o menys l’un o l’altre partit i alimenta dia rera dia les simpaties o antipaties secretes fins que, finalment, arriba una solució de les coses i hom admira el que ha succeït com a fet diví.

cita de Goethe
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

A la ciutat de Bombai

Mare de les ciutats per a mi,
Perquè al seu llindar hi vaig nàixer,
Entre les palmeres i la mar,
On esperen els vapors de l'extrem del món.

poesia de Rudyard Kipling (1894)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Hèrmia: Pro jo vull que el meu pare se’l miri amb els meus ulls.
Teseu: Són els teus ulls que l’han de veure amb el seu seny.

La metàfora és molt més intel·ligent que qui la redacta, i succeeix el mateix en moltes altres coses. Tot té les seves profunditats. Qui té ulls ho veu tot en tots els objectes.

cita de Georg Christoph Lichtenberg, traduït per Raül Garrigasait
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany...

Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

poesia de Carles Riba
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Jo no nego pas que les dones siguin ximples: Déu totpoderós les féu per ajuntar-les amb els homes.

cita de George Eliot
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

poesia de Joan Maragall (1910)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Ca.Citatepedia®.net

Renaixement

Cites similars

Reincorporació

Conillets a amagar

Vostres ossos

Els cignes salvatges de Coole

Ell desitja les teles del cel

Excelsior

James Joyce va dormir aquí

Forat negre

De Profundis

Fotosíntesi

A la ciutat de Bombai

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany...

Cant Espiritual

Ca.Citatepedia^®.net