Cites sobre amor, pàgina 7
Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany...
Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
HÖLDERLIN
Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.
I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
[...] Read more
poesia de Carles Riba
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
És una llàstima que l’única cosa que un home pot fer durant vuit hores al dia és treballar. No pot menjar durant vuit hores; no pot beure durant vuit hores; no pot fer l’amor durant vuit hores. L’única cosa que un home pot fer durant vuit hores és treballar.
cita de William Faulkner
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Ulls meus, ulls que viviu goluts...
Ulls meus, ulls que viviu goluts damunt mon rostre;
per vosaltres la imatge d’Ella, dolça a servar,
és davallada al cor, i llum tan pia hi fa
que ja no hi val l’or d’aquest sol que és glòria vostra.
¿Com la carnal recança del goig que amb l’hora fuig
a la bella carn d’Ella us té oberts encara,
si veure-la caduca i fonedissa amara
tot pensament d’amor amb metzina d’enuig?
Ulls meus, closos em fóssiu amb porta de tenebra,
i el vostre esguard girat endins, de cara al cor,
portant a la fidel imatge que no mor,
i a l’adoració que l’estreny, i a la febre,
aquesta coneixença tan viva del sentit,
tan corporal, però ja lliure de paüra:
la mort faria de la bella carn pastura
sense que en tremolés la imatge dins mon pit.
poesia de Carles Riba (1919)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Enviant flors
Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.
Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.
Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.
Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.
[...] Read more
poesia de Joan Maragall (1891)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
L'oda infinita
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.
Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.
De seguida amb veu més forta
m’han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s’emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
[...] Read more
poesia de Joan Maragall (1888)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!