Cites similars: Tinc una oda començada que...

L'oda infinita

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m’han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s’emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
—oh poeta extasiat!—
hi ha un ressò de les cadences
de l’ocell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.

poesia de Joan Maragall (1888)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Cites similars

Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

poesia de Joan Maragall (1910)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa gana i fred. I és clar, necessita molt que la consolin. Si amb totes aquestes excuses no n'hi ha prou, vull dedicar aquest llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que s'en recordin.)

Antoine de Saint-Exupéry en El Petit Príncep (1943)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

El Corb

Temps ha, en una nit d'oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d'uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l'armella del picaporta
colpí d'improvís la porta del meu isolat recés.
"Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més."

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l'aurora; treva pel mal que em devora
d'ençà que ha mort Leonora: era en va que l'implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m'estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d'una repetint: "Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se'm desarma:
"Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés."
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.

Escrutant l'ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l'home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l'eco només.
Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
"Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se'm calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!"

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d'antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s'encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s'encimbellà al bust de Pal•las del portal del meu recés;
va asseure-s'hi, no res més.

L'au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure'l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
"No per xoll i cara aspriva, ets Corb d'anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."

M'admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d'un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com "Mai més".

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: "Emprendrà la partida com d'altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés."
Llavors va dir el Corb: "Mai més."

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: "El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d'un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de 'Mai més, mai més, mai més.'"

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l'au de banús; vaig asseure'm davant seu mentre a recés
d'apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar "Mai més".

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l'ocell d'ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l'aire, que uns àngels volant al caire
de l'encatifat brandaven invisibles encensers.
"Míser —crido—, Déu t'envia, valent-se d'àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l'Horror té assetjada, t'ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T'ho imploro, és cert, digues, ho és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l'altra vida
l'estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

"Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!",
vaig vociferar: "L'oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa'm sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura'm!, deixa el bust del meu recés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl•lid bust de Pal•las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d'un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l'ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

poesia de Joan Maragall (1898)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Enviant flors

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.

poesia de Joan Maragall (1891)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Després de la meva elecció, es va parlar molt d'uns Estats Units postracials. Aquesta visió, tot i que benintencionada, no ha estat mai realista. La raça continua sent una força potent i sovint divisòria de la nostra societat. He viscut prou temps per saber que les relacions entre races són millors del que ho eren fa deu, o vint, o trenta anys enrere; es pot veure no només en les estadístiques, sinó en l'actitud dels joves estatunidencs de tot l'espectre polític.

cita de Barack Obama
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Els cignes salvatges de Coole

Els arbres mostren l’autummal bellesa,
els corriols del bosc són secs,
sota el foscant d’octubre l’aigua
un cel immòbil emmiralla;
damunt l’aigua que sobreïx entre les pedres
hi ha cinquanta-nou cignes.

Dinou tardors han vingut fins a mi
des que per primer cop els vaig comptar;
vaig veure, abans d’haver acabat del tot,
que tots de sobte s’enlairaven
i s’escampaven bo i girant en grans anells romputs
sobre les seves ales clamoroses.

He aixecat la mirada cap aqueixes brillants criatures,
i ara el meu cor és dolorit.
Tot ha canviat des que jo, escoltant al capvespre,
per primera vegada en aquest marge,
el ritme de campana de les ales damunt el cap,
petjava amb petges més lleugeres.

Encara infatigables, l’amant vora l’amant,
xipollegen pels freds
i amistosos corrents o escalen l’aire;
els seus cors no s’han envellit;
passió o conquesta, vaguen per on desitgen,
els acompanya encara.

Mes ara floten per l’aigua tranquil·la,
misteriosos, bells.
¿Entre quins joncs faran el niu,
vora quin llac o quin estany
delectaran els ulls dels homes quan em desperti un dia
per trobar que han volat molt lluny?

Durant tots els anys de la meva trista joventut, Huysmans em restà un company, un amic lleial; mai en vaig sentir cap dubte, mai no vaig ser temptat a renunciar, ni a orientar-me cap un altre tema; llavors, una vesprada, de juny de 2007, després d'una llarga espera, després de dubtar molt i fins i tot una mica més del permès, vaig defensar davant el jurat de la Universitat de París IV - Sorbona la meva tesi doctoral: Joris-Karl Huysmans, o l'eixida del túnel.

Michel Houellebecq en Submissió (2015), traduït per Francesc Collado i Soler
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

Aquell que no pugui distingir la idea de bé amb la raó, tot separant-la de la resta, i no pugui travessar totes les dificultats com enmig d’una batalla, ni aplicar-se a aquesta recerca –no segons l’aparença sinó segons l’essència- i tampoc fer la marxa per tots aquests llocs amb un raonament que no decaigui, no diràs que aquest home posseeix el coneixement del bé en si ni de cap altra cosa bona; sinó que, si adquireix una imatge d’aquest, serà per l’opinió, no per la ciència; i que en la seva vida actual està somniant i dormint, i que baixarà a l’Hades abans de poder despertar aquí, per acabar dormint perfectament allí.

Plató en La República, Llibre VII
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Encara que pugui semblar una cabriola verbal, us puc assegurar que en tots els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica, tot el que explico m'ha passat a mi d'una manera o altra, a vegades mirant cap endins, a vegades mirant cap enfora. Si ho explicava a dretes, potser no em creurien.

cita de Pere Calders
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Excelsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls en l’aire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblidat de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...

poesia de Joan Maragall (1895)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb mala traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

poesia de Joan Maragall (15 agost 1893)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Quan hom ha deixat de llegir els diaris uns quants mesos i els llegeix tots plegats, llavors veu el temps que perd amb aquests paperots. El món sempre ha estat dividit en partits i actualment més encara, i en qualsevol situació dubtosa el periodista afalaga més o menys l’un o l’altre partit i alimenta dia rera dia les simpaties o antipaties secretes fins que, finalment, arriba una solució de les coses i hom admira el que ha succeït com a fet diví.

cita de Goethe
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Estimo com estima l'amor. No conèixo cap altra raó per estimar-te que estimar-te. Que vols que et digui, a més de que t'estimo, si el que vull dir-te és que t'estimo?

cita de Fernando Pessoa
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Temps

Cada instant té el seu significat,
Per mi, per tu, per ell.
A cada instant hi ha una acció cabdal
per mi, per tu, per ell.
Cada instant és decisiu
per mi, per tu, per ell.
En un instant pot canviar la teva vida, la meva, la seva.
Avui, demà, demà passat, sempre.
Per un instant podeu ser un gran rei,
amb mi, amb tu, amb ell.
En un instant ho pots perdre tot,
una mica o, tal vegada, res...

Reincorporació

De matinada, a trenc d’alba, ets despertat,
estens damunt de tu el cobertor fet a una banda
a la nit com una roba innecessària.

La reentrada al cos s’esdevé lenta
o potser apressada, depén de l’impacte
que tingues amb les branques tremoloses de fora.

Mires, t’enjogasses en un escull de núvols
amb els raigs rars del sol, esbargits
per la pols voladora dels bemols.

Els verbs vius s’envolen i ixen al voltant
de la casa hieràtica junt a tu,
una volta amb els pares que marxen a eixarcolar.

Passes per senderes obscures, humides,
calcigues cards amagats entre les herbes
fins que se t’entumeixen les plantes dels peus.

Dolor i sendera, passos repetits, seguits
de respiració rítmica provocada per la feina,
mans de fata morgana que treballen.

D’ací cap allà comença la ceguesa solar,
fins que arriba l’hora del dinar compartit amb els pares
en el camp, a l’ombra d’una brisa de vent.

L’eixida del cos es fa de manera semblant,
de retorn per les mateixes senderes conegudes,
a l’abric del sol, quan et poses la roba de nit.

Llavors enfonses el cos entre els coixins,
recolzant la front fràgil per les altures
i esperant que una altra criatura hi entre.

poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En espanyol | En romanès

Hèrmia: Pro jo vull que el meu pare se’l miri amb els meus ulls.
Teseu: Són els teus ulls que l’han de veure amb el seu seny.

Un amic és una persona amb què es pot pensar en veu alta.

cita de Ralph Waldo Emerson
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia! | En romanès

Sempre recorda que quan un home surt de l'habitació ho deixa tot enrere... Quan una dona en surt s'emporta tot el que ha passat a l'habitació amb ella.

cita de Alice Munro
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Una espera interminable que accepta com una part més d'aquesta cosa que en diuen amor.

Núria Añó en L'escriptora morta (2008)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!

Ca.Citatepedia®.net