Res al món no pot ser més bell que l'ària del segon acte d'Ifigènia.
cita de Franz Schubert (1813)
Afegit per Dan Costinaş
1 comentari - Comentari! | Voteu! | Còpia!
Cites similars
El primer punt de saviesa és destriar allò que és fals; el segon, saber allò que és cert.
cita de Lactanci
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Viure no és un acte individual.
cita de Dimitrie Gusti, traduït per Dan Costinaş
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
El present és el culpable de tots els mals.
Elias Canetti en Acte de fe (Die Blendung) (1936)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Sí, estimat, seria el fenomen més bell en el món, si no fos pel part.
cita de Irène Joliot-Curie
Afegit per Dan Costinaş
1 comentari - Comentari! | Voteu! | Còpia!
El concepte de llengua comuna és un acte de fe sense relació amb la ciència.
Lluís de Yzaguirre en Análisis del manifiesto monolingüista (2008)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
L'amor no és repetició. Cada acte d'amor és un cicle en si mateix, una òrbita tancada en el seu propi ritual. És, com podria explicar-te, un puny de vida.
cita de Mario Benedetti
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Vostres ossos
Vaig a evitar la terra recentment cavada,
per no endinsar-me en les seues profunditats i tocar
els munts d’ossos que no són vostres.
Vaig a evitar la terra humida, així com si fos a l’abric
de les pastures peixides de les tenebres.
Acostar-me a les vores de les aigües
i ser a la porta amagada al capvespre,
lluny dels camins que duen a totes parts.
Que demà, però, he de partir
i de bell nou vaig a posar-me l’escut aixafat.
Per ací han fet marxa els caragols amb pas d’argent,
per allí han passat els germans-crancs
arrossegant els seus cossos truncats.
Per on tirar jo ara,
per a poder retornar als vostres ossos?
poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Enviant flors
Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.
Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.
Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.
Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.
I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.
poesia de Joan Maragall (1891)
Afegit per anònim
Comentari! | Voteu! | Còpia!
El cigne
Silent, sota el mirall dels llacs profunds i calms,
empeny l’ona el cigne amb els seus amples palmells,
i llisca. El plomissol dels seus flancs és semblant
a les neus de l’abril que amb el sol s’esllavissen;
però, ferm i d’un blanc mat, vibrant sota el zèfir,
sa gran ala el mena com un navili lent.
Redreça el seu bell coll per damunt dels canyissos,
el capbussa, el passeja estirat sobre l’aigua,
el corba graciós com un perfil d’acant,
i amaga el seu bec negre en sa sina esclatant.
Adés, al llarg dels pins, sojorn d’ombra i de pau,
serpenteja i, deixant que els espessos herbatges
segueixin rere seu com una cabellera,
camina amb tardívola i lànguida anadura.
La gruta on el poeta escolta allò que sent
i la deu que plora per un etern absent
li plauen, hi andareja: una fulla de salze
en silenci caiguda li frega l’espatlla.
Adés, es llença a pler i, lluny del bosc obscur,
superb, governant de la banda de l’atzur,
tria, per festejar-se la blancor que admira,
l’indret enlluernant a on el sol es mira.
Després, quan les vores de l’aigua ja no es veuen,
a l’hora que una forma és un espectre incert
i l’horitzó negreja amb un llarg traç vermell,
llavors que ni un jonc, ni un gladiol no belluguen,
que les reinetes en l’aire serè fressegen
i que la lluerna en el clar de lluna lluu,
l’ocell, al llac ombriu on sota seu titil.la
l’esplendor d’una nit làctia i violeta,
com un pitxer d’argent enmig de diamants,
dorm, el cap sota l’ala, entre dos firmaments.
poesia de Sully Prudhomme, traduït per Jobuma
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!