Els europeus, potser, no es dignaran conquistar-los.
cita de Simón Bolívar (1830)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Cites similars
Els gitanos són els veritables europeus!
cita de Günter Grass
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Per als europeus Amèrica del Sud és un home amb bigotis, una guitarra i un revòlver.
cita de Gabriel García Márquez
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
En més de tres segles de ciència tot ha canviat, llevat potser d'una cosa: l'amor pel que és simple.
cita de Jorge Wagensberg
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Potser la cultura no li sembli interessant. Ara per ara les seves hormones acaparen tot el seu interès.
Núria Añó en Els nens de l'Elisa (2006)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Fàcilment acceptem la realitat, potser perquè intuïm que res és real.
Jorge Luis Borges en El Aleph (1949)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
L'industria química pot ser més ràpida en el desenvolupament de nous fàrmacs, però potser les coses basades en la naturalesa són més duradores.
cita de Tu Youyou
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
I potser aquest no seria un consell poc important per donar-lo als escriptors: No escriviu mai res que no us causi un gran plaer.
cita de Joseph Joubert
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Pensar és el treball més difícil que existeix. Potser sigui aquesta la raó per la qual hi hagi tan poques persones que ho practiquin.
cita de Henry Ford
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Explicava el meu professor de Literatura que hi ha dues classes de llibres: els que reprodueixen la història i els que la creen.
Miguel Beltran i Carreté en A la Terra de Mai Potser. La Nació de Goig
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Potser Deu vulgui que coneixis a molta gent equivocada abans de coneixer la persona adequada, per que quan a la fi la coneixis, sàpigues estar agraït.
Gabriel García Márquez en 13 línies per viure
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
El poder no corromp. La por corromp... potser la por de la pèrdua del poder.
John Steinbeck en El curt regnat de Pippin IV (1957)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Encara que pugui semblar una cabriola verbal, us puc assegurar que en tots els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica, tot el que explico m'ha passat a mi d'una manera o altra, a vegades mirant cap endins, a vegades mirant cap enfora. Si ho explicava a dretes, potser no em creurien.
cita de Pere Calders
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Explicar la gènesi de La plaça del Diamant potser seria interessant, però ¿és que es pot explicar com es forma una novel·la, quins impulsos la provoquen, quina voluntat tan forta aconsegueix que es continuï, que s'hagi d'acabar amb lluita el que s'ha començat fàcilment?
Mercè Rodoreda en La plaça del diamant, Pròleg (1962)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Allí estava, allí seguia..., en un petit raig de llum, intentant retenir la lluminositat que la mantenia viva i lluitant per a reafirmar la seva confiança en que vindria un “demà” en el qual, per fi, es confirmaria que la Realitat no devia estar en el que veia, sinó en el que sentia.
Miguel Beltran i Carreté en A la Terra de Mai Potser. La Nació de Goig
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Als inicis del S. XXI la Terra s'ha vist immersa en una crisi d'identitat de molt difícil solució. Un sisme dels principis morals ha sotraguejat la humanitat i l'ha sotmesa al més terrible esclavatge, aquell que s'encadena a l'egocentrisme exagerat de tots i cadascun dels individus.
Miguel Beltran i Carreté en A la Terra de Mai Potser. La Nació de Goig
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Conillets a amagar
El cos és pesant. L’olor d’encens
t’enterboleix i et despertes en una església
plena de gent, al voltant d’un taüt.
Potser el teu germà...
Creus que somies, que els del teu voltant són fantasmes,
que del cor ressonen melodies d’adormir nadons,
i el rector dóna amb el seu encenser de les altures,
dalt del tot, fitant el cel.
No tingues por dels morts, ells no mosseguen
ni es mouen amb ostentació al seu entorn,
sinó que s’han aturat per algun temps,
retardant-se en cert pensament, només això.
És veritat que després d’açò ja no poden retornar
i estan ben ocults entre nosaltres,
com en el joc de conillets a amagar.
Qui busca a qui?
poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Reincorporació
De matinada, a trenc d’alba, ets despertat,
estens damunt de tu el cobertor fet a una banda
a la nit com una roba innecessària.
La reentrada al cos s’esdevé lenta
o potser apressada, depén de l’impacte
que tingues amb les branques tremoloses de fora.
Mires, t’enjogasses en un escull de núvols
amb els raigs rars del sol, esbargits
per la pols voladora dels bemols.
Els verbs vius s’envolen i ixen al voltant
de la casa hieràtica junt a tu,
una volta amb els pares que marxen a eixarcolar.
Passes per senderes obscures, humides,
calcigues cards amagats entre les herbes
fins que se t’entumeixen les plantes dels peus.
Dolor i sendera, passos repetits, seguits
de respiració rítmica provocada per la feina,
mans de fata morgana que treballen.
D’ací cap allà comença la ceguesa solar,
fins que arriba l’hora del dinar compartit amb els pares
en el camp, a l’ombra d’una brisa de vent.
L’eixida del cos es fa de manera semblant,
de retorn per les mateixes senderes conegudes,
a l’abric del sol, quan et poses la roba de nit.
Llavors enfonses el cos entre els coixins,
recolzant la front fràgil per les altures
i esperant que una altra criatura hi entre.
poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
El Corb
Temps ha, en una nit d'oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d'uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l'armella del picaporta
colpí d'improvís la porta del meu isolat recés.
"Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més."
Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l'aurora; treva pel mal que em devora
d'ençà que ha mort Leonora: era en va que l'implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.
I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m'estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d'una repetint: "Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.
Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se'm desarma:
"Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés."
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.
Escrutant l'ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l'home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l'eco només.
Simplement això i res més.
De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
"Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se'm calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!"
Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d'antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s'encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s'encimbellà al bust de Pal•las del portal del meu recés;
va asseure-s'hi, no res més.
L'au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure'l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
"No per xoll i cara aspriva, ets Corb d'anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."
M'admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d'un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com "Mai més".
Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: "Emprendrà la partida com d'altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés."
Llavors va dir el Corb: "Mai més."
Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: "El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d'un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de 'Mai més, mai més, mai més.'"
Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l'au de banús; vaig asseure'm davant seu mentre a recés
d'apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar "Mai més".
Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l'ocell d'ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!
Crec que va espessir-se l'aire, que uns àngels volant al caire
de l'encatifat brandaven invisibles encensers.
"Míser —crido—, Déu t'envia, valent-se d'àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."
"Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l'Horror té assetjada, t'ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T'ho imploro, és cert, digues, ho és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."
"Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l'altra vida
l'estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!"
Va respondre el Corb: "Mai més."
"Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!",
vaig vociferar: "L'oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa'm sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura'm!, deixa el bust del meu recés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."
I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl•lid bust de Pal•las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d'un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l'ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!
poesia de Edgar Allan Poe (1845), traduït per Xavier Benguerel
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!