Digues-me qui et creus i et dirè qui no ets pas.
cita de Henri Frédéric Amiel
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Cites similars
Aquell que tu creus que ha mort, no ha fet més que avançar-se en el camí.
cita de Séneca
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Disfruta avuí, és més tard del que creus.
proverbis xinesos
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
A bord del Dalila, ho recordo amb orgull, vaig assassinar Sir Robert Yones. Fou una venjança digna de Benvenuto Cellini. Us diré com va anar, encara que sou incapaços de comprendre la seva bellesa; però millor ser? que no us ho digui: serieu capaços d'horroritzar-vos.
Ramón María del Valle-Inclán en Alma española (1903)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
No se suposa que hauries de ser arrogant, però si no ets arrogant, si no creus que saps com fer alguna cosa millor que algú altre, probablement no faràs res.
cita de James Dewey Watson
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Renaixement
Sempre et despertes en els ulls d’altres,
el pols de la terra minva a la nit.
Les creus es transformen en arbres,
nius amb ous de cucut entre les branques.
El rellotge bat d’amagatotis
en les parets d’argila trobat en gestació.
Els reis desperts busquen els servents al seu voltant,
tu – només les sabatilles d’anar per casa.
Fas referències directes als raigs zelosos
que provoquen esquerdes en terra.
Herbes atabalades i inquietes
pugen fins i tot a la cresta de les pedres funeràries.
Algú renaix, defalleix algun altre,
ocells en perill d’extinció.
poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
Conillets a amagar
El cos és pesant. L’olor d’encens
t’enterboleix i et despertes en una església
plena de gent, al voltant d’un taüt.
Potser el teu germà...
Creus que somies, que els del teu voltant són fantasmes,
que del cor ressonen melodies d’adormir nadons,
i el rector dóna amb el seu encenser de les altures,
dalt del tot, fitant el cel.
No tingues por dels morts, ells no mosseguen
ni es mouen amb ostentació al seu entorn,
sinó que s’han aturat per algun temps,
retardant-se en cert pensament, només això.
És veritat que després d’açò ja no poden retornar
i estan ben ocults entre nosaltres,
com en el joc de conillets a amagar.
Qui busca a qui?
poesia de Andrei Langa, traduït per Pere Bessó
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
I per no donar compte de totes les particularitats que ens van esdevenir en aquesta guerra, que seria prolixitat, no diré sinó que, després de fets els requeriments perquè vinguessin a obeir els manaments que de part de la vostra majestat se'ls feien sobre la pau, no els van voler complir i els vam fer la guerra i van lluitar moltes vegades amb nosaltres i amb l'ajuda de Déu i de la reial ventura de la vostra altesa sempre els desbaratats i matem molts, sense que en tota la dita guerra em matessin ni hiriesen ni un espanyol. En obra de vint dies vaig haver pacífiques moltes viles i poblacions-hi subjectes i els senyors i principals d'elles han vingut a oferir i donar per vassalls de vostra majestat.
Hernán Cortés en Segona carta de relació a Carles I d'Espanya (octubre 1530)
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!
El Corb
Temps ha, en una nit d'oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d'uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l'armella del picaporta
colpí d'improvís la porta del meu isolat recés.
"Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més."
Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l'aurora; treva pel mal que em devora
d'ençà que ha mort Leonora: era en va que l'implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.
I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m'estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d'una repetint: "Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.
Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se'm desarma:
"Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés."
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.
Escrutant l'ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l'home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l'eco només.
Simplement això i res més.
De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
"Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se'm calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!"
Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d'antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s'encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s'encimbellà al bust de Pal•las del portal del meu recés;
va asseure-s'hi, no res més.
L'au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure'l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
"No per xoll i cara aspriva, ets Corb d'anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."
M'admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d'un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com "Mai més".
Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: "Emprendrà la partida com d'altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés."
Llavors va dir el Corb: "Mai més."
Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: "El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d'un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de 'Mai més, mai més, mai més.'"
Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l'au de banús; vaig asseure'm davant seu mentre a recés
d'apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar "Mai més".
Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l'ocell d'ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!
Crec que va espessir-se l'aire, que uns àngels volant al caire
de l'encatifat brandaven invisibles encensers.
"Míser —crido—, Déu t'envia, valent-se d'àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."
"Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l'Horror té assetjada, t'ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T'ho imploro, és cert, digues, ho és?"
Va respondre el Corb: "Mai més."
"Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l'altra vida
l'estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!"
Va respondre el Corb: "Mai més."
"Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!",
vaig vociferar: "L'oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa'm sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura'm!, deixa el bust del meu recés!"
Va respondre el Corb: "Mai més."
I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl•lid bust de Pal•las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d'un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l'ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!
poesia de Edgar Allan Poe (1845), traduït per Xavier Benguerel
Afegit per Dan Costinaş
Comentari! | Voteu! | Còpia!